.jpg)
La ruta 66, The Mother Road (la carretera principal dels EUA), data de l'any 1926; el 1985 va quedar descatalogada perquè ja no era considerada com una carretera rellevant (ha tornat a aparèixer als mapes de carreteres com a Historic Route 66 -uns cartellets marronets que hem vist en alguns trams de carretera). Aquesta antiga ruta, doncs, creuava els EUA: des de Chicago (Illinois) a Los Angeles (California) -o a l'inrevés. I és una carretera com aquesta:
De fet, és aquesta! Aquesta és una foto d'un trosset
de l'antiga ruta 66 (el tram exacte... ara... així...
no ho podríem dir, però si hi ha algú que hi té un
interès especial... podríem arribar a saber-ho).
O també és aquesta carretera:
Sort que les carreteres... estan ben indicades, que si no... vés a saber on hauríem anat a parar!
La nostra primera idea del viatge era recórrer tota la Ruta 66, des de Chicago fins a Los Angeles. Però el nostre viatge es va anar modificant i al final el tram de Ruta 66 es va quedar reduït a uns quants quilòmetres de res (vam anar -amb avió- a l'origen: Chicago; vam passar -amb cotxe des de San Francisco- pel final: Los Angeles; i vam recórrer un tram del mig -no està malament, oi?).
Anem al gra! O al tram! (el de la carretera):
Holbrook - Flagtaff - Ash Fork - Seligman - Peach Springs - Kingman.
Ho sabem! Aquests noms no us sonen a res! Però podeu imaginar que pertanyen a noms de pobles, ciutats o coses per l'estil. Perfecte! Heu imaginat bé! Vam fer els trams de Ruta 66 entre aquestes poblacions.
Holbrook
Hi vam arribar de nit. No, no era tant de nit! Era fosc, però no era tan tard! Per la foto... és negra nit, però eren les 9, només! Com s'explica? Fàcil! Pels trams horaris! Holbrook es troba a Arizona, i a l'estiu està dins els mateix marc horari que Nevada o California; però a l'hivern hi ha 2 hores de diferència.
Total, que quan vam arribar al Wigwam Hotel (el nostre allotjament a Holbrook) ens vam trobar amb això:
Sabíem, però, que dormiríem en un lloc com aquest:
La foto és de l'endemà, és clar!
Doncs el que dèiem, que quan vam arribar a Holbrook ens vam trobar amb aquestes cabanetes i amb una tribu de mosquits que ens va rebre amb els braços més que oberts! Quedaria bé dir que se'ns van menjar a petons, però tractant-se d'una tribu afamada... haurem de dir que se'ns van menjar a picades. Entre una cosa i una altra la nostra impressió de les cabanetes índies no va ser gens bona. I la veritat és que cada vegada era pitjor, perquè els mosquits eren tant a fora com a dins de les cabanes. I per si fos poc, l'aspecte de la cabana per dins no era tan bufó: cobrellits de color marróo lleig, olor a humit i ja, el colofó: les cabanes es movien!!! Sí, sí! A veure, no tota l'estona, eh! Les cabanes estaven prop d'una via, i quan passava el tren... es movia tot! Sort que només en van passar dos!
L'endemà... va ser diferent! La llum dia fa veure les coses d'un altre color. I quan vam sortir de la cabana vam veure això:
L'endemà... va ser diferent! La llum dia fa veure les coses d'un altre color. I quan vam sortir de la cabana vam veure això:
Aquest cotxe no era el nostre, formava part
de la decoració de l'hotel, cada cabana
tenia assignat un cotxe.
Qui diu un cotxe, diu una camioneta.
La nostra cabana
quedava així de maca:
De Holbrook a Flagstaff vam seguir la carretera i no ens vam trobar amb res que ens semblés prou interessant, tret de dues fletxes gegants posades a mode de monument.
Cal dir que ens vam desviar uns quilòmetres de la ruta per anar a veure el "Meteor Crater", un forat a terra fet per un meteorit. Però no vam veure res, perquè el crater estava dins el recinte d'un museu, i l'entrada valia 15$ (potser hauria estat bé, però ens va fer mandra pagar).
Flagstaff
La Raquel recordarà aquesta població pel Galaxy.
El Galaxy és una cafeteria-bar-restaurant al més pur estil Grease; un bar de carretera, però no d'una carretera qualsevol, sinó de la Ruta 66.
Una barra molt llarga al mig, baixa per un costat, amb tamborets baixos, taules -moltes taules-, fotos de les stars (Marilyn, Audrey Hepburn, James Dean, Elvis i un llarg etcètera), i l'element estrella: la màquina de la música!
Un bar amb estil! Amb tant estil... que mireu que té la M.Teresa a la mà! Dues floretes?! Sí i no! Dues floretes que són un boli! Pels curiosos, està signant el tiquet de pagament del sopar (no recordem quan ens va costar, de totes maneres... als EUA tot es paga amb targeta, fins i tot una gominola -aquí hem exagerat! o no!).
Ah! El Galaxy és el bar del "es que no la estáis entendiendo!" (és una història molt llarga, però nosaltres ja sabem de què va; si algú ho vol saber... ja li explicarem, per això no cal patir).
I després d'aquest breu homenatge al Galaxy, continuem explicant coses sobre Flagstaff. Direm que és una ciutat, que se situa al nord d'Arizona, i que és una població molt turística per dos motius: 1.- és molt a prop del Grand Canyon del Colorado; 2.- hi passava l'antiga ruta 66. I nosaltres afegim... que queda molt a la vora de Sedona, que no deixa de ser espectacular.
Flagstaff, com a població, té una aparença tranquil·la. El nucli urbà no és gaire gran, això fa que sigui entranyable.
A la plaça del poble hi havia balls a la fresca (devia ser una activitat organitzada per trobar parella, perquè els ballarins -alguns eres patosos de mena- no es coneixien de res). Al voltant de la plaça molts restaurants, a tots hi feien sandvitxos, en alguns pizza i en altres plats exòtics. Nosaltres, com a bones mediterrànies -i cansades de tanta hamburguesa dins d'un entrepà- vam optar per l'estil italià: pizza d'spinach (pronunciat espinax). El restaurant no era excessivament gran, però disposava de dues petites sales; vam sopar al costat d'una taula de billar, que ens va servir de suport per fer aquesta autofotografia:
I de Flagstaff cap a Ash Fork.
Ash Fork
Hi ha un mini tros de la ruta 66, amb indicacions una mica confoses, no saps ben bé per on seguir la ruta 66. A l'oficina de turisme donen mapes de la ruta 66 gratuïts (si no fan obres i la oficina és oberta -de dl a dv de 8 am a 4 pm).
Com que les fletxes ens van agafar
desprevingudes...
la foto ha quedat com ha quedat.
Cal dir que ens vam desviar uns quilòmetres de la ruta per anar a veure el "Meteor Crater", un forat a terra fet per un meteorit. Però no vam veure res, perquè el crater estava dins el recinte d'un museu, i l'entrada valia 15$ (potser hauria estat bé, però ens va fer mandra pagar).
Flagstaff
La Raquel recordarà aquesta població pel Galaxy.
Aquesta persona fosca és la Raquel;
la Raquel amb el seu Galaxy.
El Galaxy és una cafeteria-bar-restaurant al més pur estil Grease; un bar de carretera, però no d'una carretera qualsevol, sinó de la Ruta 66.
Una barra molt llarga al mig, baixa per un costat, amb tamborets baixos, taules -moltes taules-, fotos de les stars (Marilyn, Audrey Hepburn, James Dean, Elvis i un llarg etcètera), i l'element estrella: la màquina de la música!
Un bar amb estil! Amb tant estil... que mireu que té la M.Teresa a la mà! Dues floretes?! Sí i no! Dues floretes que són un boli! Pels curiosos, està signant el tiquet de pagament del sopar (no recordem quan ens va costar, de totes maneres... als EUA tot es paga amb targeta, fins i tot una gominola -aquí hem exagerat! o no!).
Ah! El Galaxy és el bar del "es que no la estáis entendiendo!" (és una història molt llarga, però nosaltres ja sabem de què va; si algú ho vol saber... ja li explicarem, per això no cal patir).
I després d'aquest breu homenatge al Galaxy, continuem explicant coses sobre Flagstaff. Direm que és una ciutat, que se situa al nord d'Arizona, i que és una població molt turística per dos motius: 1.- és molt a prop del Grand Canyon del Colorado; 2.- hi passava l'antiga ruta 66. I nosaltres afegim... que queda molt a la vora de Sedona, que no deixa de ser espectacular.
Flagstaff, com a població, té una aparença tranquil·la. El nucli urbà no és gaire gran, això fa que sigui entranyable.
Un hotel-restaurant de Flagstaff. Il·luminació
nadalenca que dura tot l'any.
A la plaça del poble hi havia balls a la fresca (devia ser una activitat organitzada per trobar parella, perquè els ballarins -alguns eres patosos de mena- no es coneixien de res). Al voltant de la plaça molts restaurants, a tots hi feien sandvitxos, en alguns pizza i en altres plats exòtics. Nosaltres, com a bones mediterrànies -i cansades de tanta hamburguesa dins d'un entrepà- vam optar per l'estil italià: pizza d'spinach (pronunciat espinax). El restaurant no era excessivament gran, però disposava de dues petites sales; vam sopar al costat d'una taula de billar, que ens va servir de suport per fer aquesta autofotografia:
Està descentrada. És cosa de la M.Teresa, ella
sabrà com va enfocar la càmera.
Sort en vam tenir dels veïns de dues taules
més enllà, va intuir una traça esguitarrada
a l'hora de fer autoretrats.
Sortim de més lluny, però senceres!
I de Flagstaff cap a Ash Fork.
El poble... molt antic i poc cuidat, li deuen voler donar un esperit fantasma. De totes maners hi vam trobar coses interessants com aquestes:
No és un poble més de la Ruta 66, és el cor de la ruta. És d'aquells pobles amb encant... turístic. Un pot arribar a creure's que es troba a PortAventura, fins que sent parlar la gent i s'adona que no els entén de res, perquè són americans, dels de veritat.
I després de creure'ns habitants del Far West (llàstima de la vestimenta) el camí continua.
Peach Springs
Capital de la reserva Hualapai. Els seus habitants són indis, dels de veritat, sense plomes, per això no tenim fotos. I pensant-ho bé... si haguéssim vist fletxes i plomes hauríem marxat corrent i tampoc no hauríem immortalitzat cap imatge.
I de la reserva índia cap a Kingman.
Una barberia! No us ve al cap
la imatge de l'Elvis?! El seu tallat de cabell
era acurat, i no diguem el pentinat!
La majoria de cases i comerços fan
propaganda de la ruta 66. Aquest cartell
és de l'any de la mariacastanya (de l'època dels
vaquers i dels tirotejos del Far West).
Una indicació molt neta i polida de l'Oficina
de Turisme. Estava tancada, però no abandonada
(la prova: aquesta pedra, que és molt nova).
I després d'un poble fantasma... un poble sota l'etiqueta de "Scenic Road".
Seligman
No és un poble més de la Ruta 66, és el cor de la ruta. És d'aquells pobles amb encant... turístic. Un pot arribar a creure's que es troba a PortAventura, fins que sent parlar la gent i s'adona que no els entén de res, perquè són americans, dels de veritat.
Un supermercat, a l'estil benzinera.
S'hi compra de veritat, no és un simple decorat.
S'hi compra de veritat, no és un simple decorat.
Les noies de les teulades no són de veritat,
a les casetes no hi viu ningú,
i és probable que els cotxes que hi ha aparcats
no funcionin.
Cinc façanes, de les que podrien ser típiques
dels pobles del Far Werst.
Les portes i les finestres eren
tancades i barrades.
Sona de les pel·lícules, oi?
Al més pur estil americà:
bandera estrellada
i bandereta de les Harley.
Més elements típics.
No us en podeu perdre ni un detall.
Sembla una benzinera,
però no ho és.
Botiga perquè els turistes comprin
les 1001 coses relacionades amb la ruta
(des de tasses, fins a calçotets, passant per postals,
mapes, enganxines, samarretes...).
Una mostra dels souvenirs.
No se'ls escapa cap detall.
La decoració és impressionant.
I després de creure'ns habitants del Far West (llàstima de la vestimenta) el camí continua.
Peach Springs
Capital de la reserva Hualapai. Els seus habitants són indis, dels de veritat, sense plomes, per això no tenim fotos. I pensant-ho bé... si haguéssim vist fletxes i plomes hauríem marxat corrent i tampoc no hauríem immortalitzat cap imatge.
I de la reserva índia cap a Kingman.
Kingman
L'última parada de la nostra ruta 66. Res no ens va cridar l'atenció. Arribats a aquest punt, les cases típiques de pel·lis, amb les tanques blanques i el jardinet, i les caravanes rovellades ja no ens deien res! Després de tants quilòmetres... sentíem que formàvem part del paisatge! Els nostres ulls necessitaven noves aventures, nous paisatges! I vam tenir sort! El poble revelació! Chloride!
Chloride
Un poble una mica fantasma. No hi havia ni una ànima pel carrer, tot i que les cases s'intuïen habitades. Estaven amagats? O potser treballaven a la mina? No hi fa res! Va anar bé, perquè ningú no ens va espatllar cap fotografia. De totes maneres... segur que ens vigilaven (si més no vam tenir aquesta sensació).
2. Les coses que per una raó o altra ens semblaven curioses:
Els trens quilomètrics,
3.- La companyia:
Un poble una mica fantasma. No hi havia ni una ànima pel carrer, tot i que les cases s'intuïen habitades. Estaven amagats? O potser treballaven a la mina? No hi fa res! Va anar bé, perquè ningú no ens va espatllar cap fotografia. De totes maneres... segur que ens vigilaven (si més no vam tenir aquesta sensació).
Cartell de benvinguda!
Hi deuen ser representats
els habitants més importants?
Un vigilant de llautó?
Els seus ulls hi veuen?
El bufó de Chloride.
Tot i aquestes dents punxegudes,
té cara de ser ben simpàtic.
Si no hi ha un motorista...
un poble no és poble.
El centre comercial: una farmàcia, un banc
i una botiga de queviures.
Tot tancat,
ja us hem dit que no sabem per què.
Una botiga perduda.
"L'antiga casa vermella" (ho diu el cartell).
Té pinta de casa encantada:
portes que grinyolen, cortines que es moues,
fustes que espeteguen...
La joia de la corona: la benzinera! Autèntica!
Tres fotos,
perquè la veieu des de totes les perspectives.
Trastos rovellats. En primer pla, un carro;
al fons, una màquina que deu ser molt antiga.
Dues cases més, però aquestes són fetes
en miniatura. Estaven exposades
davant d'una botiga.
Algú hi deu anar, a comprar-les!
Aquest tram de la Ruta 66 també ens va servir per traslladar-nos de Flagstaff fins a Las Vegas. El camí va ser llarg, de moltes hores i quilòmetres, però no es va fer gens pesat gràcies a un munt de coses!
1. El cotxe:
(Deixeu les armes aquí)
Els trens quilomètrics,
que semblava que no s'acabessin mai.
Autoretratar-se en un mirall.
3.- La companyia:
